C1

1

Capítol primer:

WELCOME TO DAVID ISLAND

     El meu germà i jo*, havíem agafat la Sarfa fins a Barna el primer dia de vacances i amb en Pitu i la Mar Marimon, l’avió fins a Londres Heathrow. I de Londres amb Britis, fent escala a Islamabad, fins a Kuala-Lumpur (Malàisia).

     Durant l’any gairebé no ens vèiem però després d’aquell primer estiu a Mèxic, sempre més vàrem fer les vacances d’Agost plegats. No és que l’estiu a Mèxic fos genial, simplement vàrem sobreviure a un descarrilament de tren camí de Tijuana i això diuen porta sort. En sí ja és tota una sort. A cada any li tocava a un decidir on anar però aquell estiu teníem un desig comú: volíem anar "al cul del món".

     Jo em considerava el líder del grup, potser perquè esperava els viatges de l’estiu amb molt d’anhel durant tot l’any. Em moria de ganes de marxar del poble, sobretot després d’aquell criminal i maleït partit d’hoquei patins, culpable de desganes, apaties i malsons. Un partit fatídic que m’absorbia la memòria i el pensament durant els mesos laborables. I en realitat, al mini grup de quatre, de líder no n’hi havia cap. Si de cas en Pitu amb la seva calba prematura que li feia lluir la cicatriu i les ulleres de pasta, doncs era el que sempre hi era, sempre podies confiar que el trobaries. Per una raó molt senzilla: l’últim en marxar de tot arreu, sempre, sempre, sempre, era ell. En Pitu, era cambrer de tota la vida i en societat, repetia fins a la sacietat les mateixes expressions, així que quan deia alguna cosa diferent allò era llei. La idea de Malàisia era d’ell.

     —Sandokán, saca tu espada! —Repetia fent-se el graciós. Almenys a nosaltres ens feia gràcia; nosaltres també repetíem sempre les mateixes bestieses.

     La Mar, la noia del grup, era molt maca i no tenia més amics, solament amigues. Sempre ha sigut del gremi de la restauració i esporàdicament treballava en una productora de cine (molt esporàdicament). Ulls clars gegants, lleugerament pigada tota ella, mitja cabellera arrissada, i un somriure celestial fet amb les dentetes de conillet; això vista de cara, d’esquenes encara era millor. Esporàdicament, també ens havíem liat alguna vegada, però molt esporàdicament, els estius, a la Mar no hi ha qui la lligui. Sé que puc confiar en ella encara que una vegada la vaig pifiar. Creia que s’havia posat les llentilles per mi però, per mi no feia falta, amb les ulleres ja era massa maca. Quan em va preguntar si estava més maca sense les ulleres no li hauria d’haver dit que no.

     Al meu germà Pauli sí que el veia més. Ell sempre ha portat el cabell igual, tant llarg com jo, molt llarg i lligat amb una gometa. És alt com jo, ni gras ni prim com jo i molt intel·ligent, més que jo. Tot ho xucla, és una màquina d’aprendre. És un crack. No crec que pugui estimar més a una persona que el que l’estimo a ell. Sempre ens hem admirat reciproco-estúpidament però, reconec que alguna vegada m’he repenjat en ell per no haver d’aprendre jo alguna cosa. És un geni amb els ordinadors i té feina quan vol, que curiosament és gairebé mai. Llavors, jo tampoc tenia massa feina, però perquè feia massa poc que havia acabat la carrera d’arquitectura.

     Un cop allà, encara no pensàvem que érem al cul del món, allò és una gran ciutat. Cristians, mahometans, hindús, sikhs, unamistes, taoistes i fills de Buda parlen anglès; anàvem de sobrats. Fins i tot la Mar, que sent una experta en llengües, no ho era pas en idiomes.

     —Ens desempalleguem massa bé aquí. Anem a un illot “d’aquestos” un parell de dies! —Digué en Pitu.

     I tots: —Valen!

      Els 4 ens vàrem ficar en una petita i cutre agència de viatges. Allà van oferir-nos un viatge en autocar fins a Miri i en helicòpter fins a una illa volcànica a on hi vivia un rajà. Allò sortia del pressupost, però no ens vam tirar enrera.

     —Vinga va, dos collons —recordo que digué en Pauli.

      Dit i fet, a l’endemà ben de matí, marxàvem en autocar i al dia següent, sortíem cap a la petita illa.

      Per a mi i per als altres, era el primer cop que pujàvem en helicòpter i l’excitació era més que notable. El pilot era europeu o americà, jo no sé reconèixer els accents anglesos, semblava un pilot de la primera guerra mundial i era força simpaticot.

      Ens va dir com funcionaven els cinturons i moltes més coses, de fet no callava per res i que si volíem alguna cosa hauríem de cridar-li: Captain!

      El helicòpter, per dintre em recordava el primer cotxe que vaig tenir, un Renault 4Llaunes, potser per la tapisseria o potser per el tros d’entrepà sota els seients i la pinassa i la brutícia de no haver-hi passat mai l’aspirador. Semblava que el pilot hi feia vida allà, allà dins, allà dalt. Abans de que poguéssim adorar-nos, ja ens estàvem enlairant. Estàvem ben animats; recordo que tots alhora, vàrem mirar-nos aixecant el polze, fins i tot en Pauli, que aquell matí, s’havia llevat amb mal de panxa i unes dècimes. La Mar seia davant amb el pilot i els tres nois des de darrera miràvem els botonets, les palanquetes, indicadors i l’escot de la Mar; però mirar a fora encara era millor. El sol de cara, ens oferia un magnífic espectacle daurant el mar. Durant el trajecte, al meu germà li va començar a pujar el color groc i molt la febre; va vomitar l’arròs amb curri del sopar sobre el mar daurat des de l’helicòpter groc (tot un espectacle). Mentre vomitava a quatre-cents peus, va dir: —Ja , estem , arribant...

      Ens vam abocar tots als vidres i vàrem veure per primera vegada l´illeta rectangular. Des de dalt, es llegia perfectament el cartellot del port:
       WELCOME TO DAVID ISLAND

      Només portàvem dos dies de vacances i ja teníem problemes; en Pauli estava desinflant-se de cagarines, segurament grogues. Ens van allotjar en una gran cabana-tenda en una illeta al cul del món i demanàvem un hospital o un metge, però allà no n’hi havia cap. Després d’explicar-li amb mímica internacional el que passava, l’encarregat va enviar a algú i pocs minuts més tard, aquest va aparèixer amb una mulata, molt més alta que qualsevol de nosaltres, amb el cap ple de rolos i un nen petit penjant del coll. Què coi hi feia una mulata en aquella illa? Ella ens va dir en castellà que es deia Ramala, que era infermera i que feia poc que havia arribat; que s’allotjava dues cabanes més enllà i faria tot el que pogués. No cal que expliqui més com era la Ramala, era mulata: pits, cul, boca... Recordo que en Pauli encara tingué forces per dir-me a cau d’orella: —Quin cul. Aquest sí que és el culo del mundo!

      Una estona després, en Pauli es va adormir i la Ramala proposà que marxéssim que ella es quedaria vetllant-lo. Vàrem fer una passejadeta gaudint de tot el que vèiem. Quan vam tornar a les cabanes, en Pauli encara dormia, però tenia tota la cara plena de dibuixets fets amb hena i el cos ple de pedretes i plomes.

      —E pa’ protegelo de lo malo epíritu ahora quetá débil —Digué la Ramala.

      Durant una setmana en Pauli es va aprimar 8 quilos, mentre nosaltres pul·lulàvem per tota la illa. El que era més divertit era lo dels cotxes, n’estava ple i era molt curiós veure com conduïa tota aquella gent indígena sense saber-ne. Després de veure en un mateix matí, tres accidents molt estúpids, decidírem que havíem de conseguir un cotxe i “fardar” del nostre domini al volant. Vàrem regatejar per un descapotable i mentres la Mar conduia, en Pitu anava tocant la guitarra espanyola amb la calba al vent. En poca estona ja ens va conèixer tota la illa. De fet, de gent n’hi havia poca; a última hora, la majoria marxaven en les seves barquetes o el transbordador i de nit la illa semblava deserta. Llavors no ho sabíem, però aquells cotxes, no eren de ningú, eren de la illa.

     Allò ens feia patxoca, vàrem veure-ho tot com autèntics turistes, vàrem donar de menjar a una sargantana gegant, vàrem comprar una ampolla per tirar-la amb un missatge dintre tal com el de la botigueta ens havia dit que havíem de fer i també vàrem visitar en barca una altra illa que hi havia aprop, la Illa dels Animals. També vàrem menjar una fruita autòctona i ens vàrem fer fotos allà on s'havia descobert un tresor i a tot arreu. La Mar anava dient:

     —Això és una enganyifa per als guiris! —I no parava de riure.

      Sols patíem per en Pauli, però mai se'ns va ocórrer que podria passar-li re més greu.

     Encara que la Ramala i el nen semblaven no moure’s del seu costat, fèiem torns per fer companyia al moribund d’en Pauli i sempre dinàvem tots plegats a la cabana.
      Aquell matí, la Mar es va quedar amb en Pauli, la Ramala vindria més tard. Ens haviem despertat d’hora, feia molt bon dia i en Pitu i jo volíem anar a fer submarinisme, però un cop a les roques, un jove molt fort ens va dir que hi havia una plaga de meduses i vàrem entendre que no era bona idea ficar-se a l’aigua.
—Millor deixar-ho per demà, ja hauran marxat les males putes —Ja no recordo si va ser ell o jo qui ho va dir.
     Canvi de plans. Vàrem tornar per agafar la càmera de fer fotos i voltar per la illa. En Pauli s’havia llevat, deia que estava fart d’estar al llit. La Mar portava un tanga de sanglot, la camisa lligada davant amb un nus, el cabell recollit dintre una pamela i les ulleres de sol de Sofia Loren.
      Mar: —Fa bon dia, anirem allà a prendre el solet, m’ajudes amb en Pauli, Pitu? Vol sortir i no s’aguanta dempeus!
     —Ok, jo l’agafo d’aquest costat. “Òstima”! Està calent, no?

      Vaig pensar que jo també estava calent i que podria canviar-li el lloc al meu germà però vaig dir que aprofitaria per canviar els llençols d’en Pauli. Vaig trobar a l’encarregat, li vaig demanar els llençols i vaig posar una mica d’ordre al cau. Després de fer els quatre llits i escombrar estava esgotat. Em vaig dutxar, estirar al llit que tenia més a prop i em vaig tapar la cara amb el cobrellit per no veure el sol. Inconscientment, com qui no vol la cosa, com un acte reflexe, vaig començar a matxacarme-la pensant que em desmaiava sobre la Mar fent-me el malalt i aprofitava per follar-me-la i li tocava els pits i els de la Ramala i... Al sentir que algú s’apropava em vaig fer el dormit.

     —Ai Dió la Vírgen, tan dejao solito eperando que maaami te cuide.

     —Mmmm.

     —No te mueva mi amol y no tenga vergüensa que soy enfermera. Hoy he venio solita, hoy toca lavaate.

     Em va treure els calçotets i va començar a fregar, amb molt de compte això sí.

     —Vaya! Ya età curao!
     Em vaig deixar seduir per la Ramala. Al veure que la meva tita s’empinava com la torre de Pisa, amb la cara encara tapada, sense veure jo res, ella amb la seva mà destre i sacsejant, flaca, flaca, pim, pam pim, pam. Una canya. En pocs segons tenia la tranca apunt de rebentar; no sé perquè, em van venir a la memòria les fonts de Montjuïc. No vaig voler destapar-me per avisar-la que jo no era en Pauli, potser ella volia ficar-hi la boca, però no va tenir temps. La llet va sortir volant amunt amunt i ara exagero, fins el sostre de la cabana esquitxant a ella i a tot. Ella potser volia recollir-ho amb les mans i la boca com si fos aigua de pluja, però que li taqués el vestit i els cabells no li va fer gràcia, va dir una paraulota i que havia de marxar.

      Jo encara amagat, reia pensant que mai m’hauria imaginat aquelles vacances, no estava pas descontent, no senyor.

      Aquella sortideta no li va sentar gaire bé a en Pauli i li vaig tornar el seu llit després de canviar els llençols de nou sense poder evitar explicar el que m’acabava de pasar.

      Ja sabíem la història del rajà de la illa i fins i tot l’havíem vist i saludat. No era d’allà, era un anglès fibrat, amb perilla, barret i sempre amb una maleteta a la mà. La vigília del dia que havíem de marxar, ell i el pilot de l’helicòpter varen venir a interessar-se pel malalt. Parlava un castellà gairebé perfecte, el rajà.

      —Mi abuelo estaba un galllego cohonudo y ega de gaitas también pego a mi me gusta fandango, a mi me gusta Camagón! —Encara no sé si es referia a Camarón de la Isla o a les gambetes.

      Vam estar xerrant una bona estona; jo li vaig comentar que era arquitecte i el meu germà informàtic. La Mar i en Pitu que eren cambrers. Ells dos, fent “conya”, digueren que els encantava la illa i que seria fantàstic muntar un restaurant allà per quedar-s’hi a viure. El rei, amb un to d’humorista de cabaret, els va preguntar si eren parella i van contestar que nooooo. Va agrair-li molt a la Ramala el que estava fent per en Pauli i ens van explicar els seus projectes, el naufragi, de com el pilot, l’anomenava rei de la illa des de que el va rescatar...

      —Tú egues solo aquí, egues el gey de tu isla, estás el gey!

     Resulta que el pilot del nostre helicòpter groc l’havia rescatat d’un naufragi feia temps i des de llavors s’havia quedat a la illa covertint-se en rei. El pilot, ell sol es donava corda.

     —The first think I told him was : My God! What the hell are you doing here in Asshole of Nowhere? —Que ve a dir:

     —El primer que li vaig dir al trobar-lo va ser: Déu meu! Què dimonis feu aquí al cul del món? —Allò ens va encantar.

     Al matí, aquell anglès a qui els pocs habitants de la illa anomenaven rei es presentà de nou. Va treure un feix de bitllets de la maleteta, li va donar a la Mar i afegí imperatiu:

     —Esto es paga tu gestaugant.

     Va treure’n un altre i li va dir el mateix al Pitu. Ens vam quedar de pedra.

     A mi em van dir que necessitaven un arquitecte, que m’agrairien molt que em quedés, que hi havia molta feina i em pagarien molt bé. Encara estàvem de pedra. El rei ja havia fet cridar un metge per en Pauli, vindria a la illa aquella mateixa tarda. Estàvem bocabadats. Vàrem fer una reunió d’urgència.

     —Psst! Reunió, reunió.

     —No podem marxar amb el Pauli en aquest estat.

     —A mi no m’espera ningú a Barcelona.

     —Jo em quedo —sentenciava en Pitu.

     En Pauli també perplex i pintat amb hena de dalt a baix es partia de riure al llit.

     —Esteu bojos, jo també em quedo, ha, ha, ha, aham.

     I així va ser. Vam muntar dos restaurants i en Pauli i jo vàrem treballar pel rei.