Encara quedava una bona estona perquè arribés la meva -ex i tenia temps llarg per banyar-me tranquil·lament. Aquell dia era divendres, tornava de la feina, estava cansadet i prou i l’única cosa que m’hauria de preocupar era omplir la banyera, genial. A l’endemà també em tocaria treballar, però la nit de divendres era sagrada i s’havia de fer alguna cosa. Tot va començar amb una d’aquelles coses que no passen cada dia. Abans d’entrar a casa, quan encara no havia acabat de lligar la moto i aquell noi amb xandall de marca, em volia vendre una càmera de vídeo, allà, al carrer. Per situar-nos haig de dir que en aquella època, jo vivia a prop de la estació i m’era fàcil imaginar la quantitat de càmeres, bosses i moneders que desapareixien dels propietaris.
—Robada, segur—vaig pensar en veu baixa.
—Oye, superbarata te la dejo por casi na. ¿Cuanto me das por ella? Quédatela que está regalada.Dame menos, mira te la doy por la mitá. Venga tio que és la última.
—No, no, que estamos a fin de mes— vaig dir sense rumiar-m’ho.
—¿Cuanto tienes? Que te la dejo por na de naaa! Que ya me voy pa casa y me la quiero quitar de encima, que te la regalo! Toma quédatela.
No em feia cap gràcia desfer-me d’un mangui deixant-lo al costat de la reina negra, la meva moto,( --una Laverda 1000) però allò podia durar eternament; aquest tipus de situacions no estan fetes per mi, sempre penso que la policia apareixerà en el moment més inoportú. Encara vaig haver de repetir entrant al portal: --Que no, que no.
