2
Capítol segon:
Illa deserta - illa habitada.
Illa David mai ha sigut un lloc tranquil. És una petita illeta ubicada en un petit arxipèlag de tres petites illes volcàniques. Abans eren quatre les petites illes, però va desaparèixer la més petitoneta i ja no existeix. Les illetes tenen un futur ben incert, pateixen constants terratrèmols (grans i petits).
Lluny de les rutes comercials, arribar-hi ja és prou complicat per la seva localització, la boira o les tempestes, malgrat no estar massa lluny del continent. Sempre és molt emocionant el descens en helicòpter fins a Illa David. La seva petitor rectangular a vista d’ocell, de tant sols un quilòmetre de llarg per mig d’ample, permet travessar-la a peu sense esforç. Curiosament els seus habitants van en cotxe a tot arreu; de fet, sembla que hi hagi més cotxes que persones!
Una altra de les illetes, anomenada -Illa dels Animals-, també va ser urbanitzada, però les ones gegants la devastaren. Ara tant sols hi resta l’antic monument ó estàtua indígena de pedra quadrada amb forma de cara. El que fa pensar, que és la més antiga de les illes.
I és en aquesta -Illa dels Animals- on comença la història.
El primer urbanita, en David Engelung, el rei, al que anomenaré de moment "l’antic rei", deia —després del naufragi vaig sobreviure-hi molt de temps en una cabana feta amb la vela, fins que el capità em va rescatar. Després hi vaig tornar i m’hi vaig construir la primera casa decent.
L’antic rei, va naufragar el seu veler groc, un magnífic Boo Too tipus sloop de 32 metres, despertant-se un matí a la platja sud de la Illa dels Animals; salvant-se de morir d’hipotèrmia, ofegat, devorat pels taurons o tot plegat. La seva companya no va ser tant afortunada, li va caure una politja al cap i va desaparèixer sota el mar.
Aquell home estava tot sol, sense ràdio, sense “mòbil”, sense Internet, tampoc tenia fax , ni GPS ni re. Sols tenia un ganivet d’un pam que li servia per tot i va preparar una pila de fustes i troncs per fer una foguera. Es va fer una cabaneta per protegir-se de la pluja. Menjava marisc cada dia, però va tastar el fruit vermell d’un arbust i el va trobar terroríficament sublim.
Amb les restes del naufragi, el que pescava i aquella fruita, aconseguí sobreviure quatre mesos com un Robinson.
Es va aprendre la illa pam a pam.
Poca cosa a fer en un ou de mig quilòmetre enmig del blau.
Quan el pilot d’helicòpter el va trobar per casualitat, l’antic rei gairebé no es va deixar rescatar. Li deia al pilot que allà hi havia gent o alguna cosa; que s’havia sentit observat durant les nits; fins i tot creia que algú li canviava les coses de lloc. També li va fer tastar aquella estranya, al·lucinògena i deliciosa fruita vermella potser semblant a un nespra. El pilot va haver de quedar-se fins a l’endemà per convèncer-lo de que ja era temps de tornar a la civilització i marxar d’allà, d’aquella illa, la Illa dels Animals i que per cert, no n’hi havia ni un d’animal i tampoc no hi havia ningú.
Es van passar tota la nit coneixent-se mútuament sense haver de llegir La Bíblia; l’antic rei, va parlar-li apassionadament del que sentia. De com passava els dies i les nits tot sol sense enyorar res del seu passat. De la meravella de les llums de l’alba i la força d’aquelles ones. De com pescava i com aconseguia marisc fàcilment amb un rudimentari sistema, sobretot aquelles cloïsses rodones grans com un cap. Que tallava figuretes fetes amb els petxinots. De com esperava i temia que els indígenes que havien construït aquella estàtua o efígie quadrada vinguessin i el salvessin o devoressin. I durant el viatge de tornada a la civilització, li va confessar que sols trobava a faltar un partenaire per jugar als escacs, la seva passió. Al final del trajecte, ja s’havien fet bons amics de tota la vida. L’antic rei li va arrencar la prometença de que tan aviat com fos possible tornarien a la illa.
Rei i capità, com es van anomenar mútuament des de el principi, van fer de la illa el seu lloc de retrobada en futures i successives ocasions. L’antic rei ho tenia molt clar i no va tardar a instal·lar-se definitivament a la illa. També li va confessar al capità haver trobat un petit tresor com en una pel·lícula de pirates o en la novel·la de L. Stevenson. Aquella confessió, lluny d’immiscir-se en el mutu afecte, no va tenir més transcendència que la d’assegurar la seva economia futura.
—A mi no m’interessen els diners, fan malbé els homes! —Deia el capità.
El capità era autèntic. Era un canadenc pèl roig amb un bigoti massa gran per la seva edat i per la fila que feia, es podia endevinar que era pilot. Sempre explicava que volava perquè trobava a faltar a la seva dona des de l’accident mortal, la nit de Nadal.
—Va ser terrible, es va trencar el cable de l’ascensor d’uns grans magatzems de roba i van morir els vuit...Va visitar i proveir al rei del necessari, fins i tot d’un joc d’escacs i una casa prefabricada sencera, de plàstic dur, de color taronja, ben lletjota però hiper-funcional. Quan el capità havia de volar per aquella zona o tenia uns dies lliures s’hi apropava carregat de provisions, amics, turistes o amics turistes o putes o amigues putes o turistes putes o turistes amigues putes. Amb els seus constants viatges, no va tardar a córrer la veu de que hi havia algú habitant la illa i va començar a anar-hi gent. El rei va acabar convertint casa seva en una mena de restaurant–souvenirs, on s’hi podien menjar les enormes cloïsses i el deliciós nespra vermell. Ell mateix solia amenitzar les vetllades amb un piano i va vendre sense dificultat algunes de les figuretes tallades. Poc temps després, el govern de Malàisia va habilitar a través dels bancs de sorra i esculleres, un llarg "pont-camí" des de terra ferma fins a la illa. La illa es va omplir de turisme accidental occidental. Aquelles cloïsses gegants, van tenir molt d’èxit i van començar a arribar força comandes. Eren tan preuades per les seves formes curioses i estranyes com per el seu exquisit sabor, digne dels paladars més exigents i primmirats.
—Sembla pollastre amb quelcom —o —sembla rovelló de mar —o —a mi em recorda serp. L’heu tastat mai la serp? —Cadascú hi deia la seva.
Allò impulsava més l’economia del rei i el capità també en sortia ben beneficiat amb els constants transports de mercaderia. La gent nativa dels voltants, se’n feien creus de que allò tant repugnant per ells, fos tan cobdiciat; no s’ho acabaven de creure i sovint hi anaven a.... Realment a l’únic que hi anaven era a emprenyar absolutament encuriosits. Aquella illa era sagrada per alguns nadius de la zona i reclamaven que el tresor trobat, els pertanyia. El rei va donar feina a alguns d’ells per guanyar-se la confiança de les tribus o clans locals i com que aquella gent estaven molt desorganitzats, la jugada li va sortir rodona.
El rei es va fer veure. Es va comprar una cadenota d’or, un vaixell nou, un “cotxasso” de luxe, un altre i un altre... Tothom el va anomenar rei i ell potser va començar a creure-s’ho. Però de tant en tant necessitava desaparèixer; aquella illeta, la Illa dels Animals, era massa petita i estar tot el sant dia envoltat de gent l’atabalava. En una de les seves freqüents excursions solitàries amb el seu nou veler (un Lycia preciós també groc i tipus sloop de 16 m/t d’eslora) va “descobrir” una nova illa. Es va enamorar de Illa David, llavors encara sense nom i la va comprar. 08:32 és l’hora oficial del “descobriment”.—Però al final em vaig enamorar de Illa David. Li vaig posar aquest nom perquè en preguntar-li a un noiet, em va dir : Com tu dir David i isla ser teva, haver de dir isla David. I em va semblar bé. Sí.
A la Illa dels Animals, únicament hi va quedar la caseta del guarda que cobrava per aparcar.
