PRÒLEG

A qui vull enganyar? S.D. em va explicar la història quan ens vam conèixer i em va apassionar. Aquest mecanoscrit està extret del seu diari utilitzant el nom real de gairebé totes les persones que hi surten menys el d’ell. Per una raó molt senzilla, què l’escriptor original, S.D., preferia mantenir-se en l’anonimat.

Basat en una història real, “Illa David diari de bord", narra les peripècies dels habitants d’una petita illa volcànica prop de la costa de Malaisia. Vaig enviar-li l’esborrany un cop acabat i he de confessar que no li va agradar; deia que m’havia passat un pèl i preferia que canviés els noms de les persones. En realitat, la seva apreciació no em va plaure però m’ho vaig prendre pel costat positiu: HO VAIG TORNAR A ESCRIURE TOT. Fins i tot aquesta introducció.

AL CUL DEL MON

El meu germà Paulí, la Mar Marimon, en Pitu Galofré i jo, fèiem sempre junts les vacances d’Agost. A cada any li tocava a un decidir on anar però aquell estiu teníem un desig comú: volíem anar "al cul del món".
I ho vàrem aconseguir...
S.D.

C4


4

 Capítol quart:

 L’home de pedra.



            A corre-cuita i avisats pels serveis meteorològics nacionals, tothom va abandonar la illa, tothom menys el rei David. S’apropava un tifó descomunal i el perill era més que evident. Quedar-se a la illa era molt arriscat, hi havia el perill de que les onades creuessin la illa per sobre. Vàrem tancar les portes amb fustes clavades i lligar ben fort tot el que vàrem poder, però no hi havia temps per res. Quedar-se més estona a la illa podia significar la mort, la desaparició.
El vent ja bufava ben fort i la travessa fins al continent també va ser per cagars’hi de por. Encara recordo com la Ramala cridava que havíem de tornar per obligar al rei que ens acompanyés quan girant el cap vàrem veure que queia el pont per on acabàvem de passar. Tothom va pensar que el rei David no sobreviuria. S’havia quedat lligant els velers i ens va fer fora a tots dient que ell s’ocuparia de les vaques i els cavalls. El capità pilot, havia pogut fer dos viatges i encara volia tornar a sortir amb l’helicòpter  per rescatar al seu amic per segona vegada, però ni tant sols va poder enlairar-se; insultant a la policia de l’aeroport perquè no el deixaven pujar a l’helicòpter de nou, va acabar rebent un cop de porra d’un d’ells. L’únic que podíem fer era esperar. Més males notícies, l’epicentre d’un fort terratrèmol era irrealment prop de les illes. Tot el que havíem construït fins aquell moment podia anar-se en orris. Tot el que havíem fet, totes les il·lusions, tot el que havíem abandonat a la illa, tot, estava en perill.
Angoixa.
Estàvem la majoria al vell vestíbul del Budha Hotel de Kuantan, ja que  l’havíem ocupat com a centre de reunió, quan   el vàrem sentir:
Hello ggg.....xarly bravo....ggg....can.......the......mor....
Dav....land....win....stop.....hello?...
            El rei havia sobreviscut! En sentir-lo parlar des de la ràdio del seu vaixell, que havia anat a parar al centre de la illa, vàrem embogir d’alegria. Ens vàrem abraçar tots com si fos cap d’any. Aquell home era de ferro! El capità i  en Pauli van anar a recollir-lo volant  i el vàrem  rebre celebrant una festa. El rei lluïa orgullós la ferida del braç, com a trofeu d’haver sobreviscut al terratrèmol magnitud 6,9 escala de Richter. Coincidint amb una gran tempesta, "el gran terratrèmol", va acabar amb tot. Amb els ponts, les edificacions i la major part de la serralada volcànica.
 Sota aquelles desbaratades làmpades gegants de cristall de l’hotel, a en Pauli se li va ocórrer una gran idea. El boig de la informàtica, havia aconseguit introduir-se, a través d’Internet, en un satèl·lit europeu per conèixer les dades de la zona de la illa,  les corrents marines, els ritmes sísmics, la pressió geodèsica, la freqüència de les tempestes, tsunamis i la vulnerabilitat de la illa. Paulatinament, li ho va explicar tot a l’antic rei. La illa es podia salvar.
            Amb l’ajut del capità bigotut i els que s’atreviren a tornar-hi, entre els quals ens hi contàvem la Ramala amb els seus rolos i el seu fill Raül ja més entremaliat, la Mar amb els seus rínxols celestials, en Pitu amb la seva calba i el meu germà bessó amb el cabell tant llarg com jo que em dic Pau, ens havíem de posar mans a l’obra per tornar a fer la illa habitable. La idea d’en Pauli era construir unes barreres artificials al voltant de la costa.

            Al tornar a Illa David, el paisatge era desolador. Tot completament destrossat, arbres arrencats, cases enmig del carrer, el meu cotxe de cap per avall, vaques mortes... La platja feia pena. Tot feia pena. Després de comprovar cadascú de nosaltres que les nostres vivendes ja no eren tals, ens retrobarem a la platja del nord amb el cap baix per comentar i fer balanç del desastre. La illa estava molt pitjor del que ens havíem imaginat. Potser la idea d’en Pauli no era tan bona. I si hi havia una altre turmenta abans de que acabéssim? Estàvem tots desanimadots. I si el volcà tornava a eruptar? Gairebé no parlàvem. Recollint troços de coses per la sorra, allà escampades, vàrem trobar la majoria de les fustes de les parets de la caseta de la platja, on hi guardàvem les taules de surf i la “barbQ” sueca. En aquelles fustes plenes de grafitis, estava escrita a navalla l’historia de Illa David. Qui hi havia estat –PAU. Qui estimava qui. –I LOVE MAR. Grolleries –I CAN SUCK MY DICK (N.a.: Potser millor no traduir-ho). Poemes...
En un moment, sense que ningú ho proposés, tots junts, alhora, vàrem reconstruir la caseta amb les mateixes fustes maltractades. En acabar, en Pitu va marcar la data amb la seva faca de càmping i la va clavar com si fos una invitació, per qui ho necessités. El Rei amb un somriure ganyota, va ser el primer en escriure en la nova etapa. –I LOVE YOU ALL.
Encara faltava molta feina a fer però aquell dia, en aquell moment, ens vam convèncer  que ho aconseguiríem. Ens sentíem com una família unida i tots vam repetir emocionats el crit de la Ramala:
VIVA EL REY!
Jo, republicà de tota la vida, no vaig ser l’únic que va plorar aquell dia.


  En la reconstrucció posterior al gran terratrèmol i com sempre, varen tenir-hi molta participació en Tor i el seu fill Torin, dos dels primers obrers que van arribar a la illa. Fins i tot havien treballat pel rei David al principi, a la Illa dels Animals. En Tor, indígena d’una ètnia minoritària, tenia una força excepcional i esgrimia el martell mecànic com una espasa. El seu fill tres quarts del mateix i d’aquí els sobrenoms.  Segons les creences de la seva religió, els terratrèmols eren deguts a que un home de pedra gegant dormia sota el mar i  quan alguna cosa el feia enfadar es despertava i escopia foc.
            En Tor i en Torin sempre cantaven una cançoneta o “mantra” que se t’enganxava ràpidament i diu així:
Ami shiishaa, Ami Oxo, ami see, ami see —que ve a dir en el seu idioma, alguna cosa així com: Foc de pedra, home de pedra , calma pedra, calma pedra. 
            L’estàtua de la Illa dels Animals era la representació del Déu Ami Oxo i ells sovint li resaven.  Si en Tor et sentia cantant la cançoneta et deia: —molt bé, això ser bo —o et corregia l’accent. Si en Tor o en Torin no eren al davant, fèiem conya amb la cançoneta dient: a mi xixa o a mi siete o a mi nueve, o coses per l’estil. En Tor semblava un sacerdot o mestre de cerimònies quan es vestia amb aquella túnica rància i aquell barret gegant; segurament ho era. Tenia un refranyer propi i aquests son alguns exemples traduïts:
 

Home dolent no es valent.
Home dolent que se l’endugui el vent.
Si et volen mal no et volen bé.

Respecta a l’home vell o no seràs mai com ell.
 
Si plou quedat a casa.
Si plou molt treu-te la roba i rentat.

Gallina vella fa bon brou.

Pensa amb el cap,
camina amb el cap,
caga amb el cul.


Si el sol no surt, espera l’endemà.
Si no hi ha ones les haurà.

Respecta la terra i et respectes tu.
Guarda a Ami Oxo i ell et guardarà a tu 



Jo era l’arquitecte i vaig fer capatàs a en Tor. Ens enteníem força bé. Per a ell era una feina nova, se li notava que no era constructor, però manar no li era cap problema. Sense el seu ajut tot hauria sigut més complicat; amb en Tor no hi havia problemes amb els treballadors perquè més que res el respectaven;  jo també el respectava. Però a la Ramala, vaig haver de prohibir-li que vingués a les obres. Un dia, la meva mulatota va muntar una bronca amb en Tor perquè no el deixava passar. Allò va fer que els paletes esvalotats, s’estiguessin pixant de riure la resta de la jornada. Aquell dia vàrem tocar la sirena abans d’hora.
 
            Les múltiples reconstruccions no eren cap problema, la majoria de cases eren d’aquestes prefabricades i tot i que en diferents models, en un tres i no res “n’apareixíem” una de nova. Era relativament fàcil instal·lar-les; únicament s’havia de fer un forat ben gran per la cisterna i sis forats al voltant per collar la casa.  Haig de confessar que gran part de culpa també és meva, ja que hi vaig ser convidat com a arquitecte i des de llavors, em vaig encarregar de la majoria de les construccions.
            La illa ja estava ocupada gairebé el 30% per asfalt, que és molt. Tot i així, els carrers de la illa no tenien nom. No calia, les corbes empalmaven un carrer amb l’altre i els trams quedaven enllaçats, així que no n’hi havia tants de diferents i tothom sabia on era cada casa i cada lloc.
            El planer de la illa, fa entendre perquè tant de quitrà s’havia apoderat del sòl; fins i tot la petita muntanyeta estava travessada per un túnel! Això últim té una explicació ben senzilla: La muntanyeta era en realitat el volcà que va emergir al bell mig de la carretera abans del gran terratrèmol.
I foradar túnel sense problemes perquè ser roca volcànica i ser molt tova, perquè senyor David voler reconstruir carretera —deia sempre en Tor.

            El rei David, també venia a  picar pedra molts cops, picava més fort i més ràpid que qualsevol dels paletes. També es reservava parcel·letes on hi cultivava l’hortet de nespra vermell trasplantat des de la Illa dels Animals. Al rei i al capità, sempre te’ls trobaves cavant com uns pagesos, deien  que més que res era per fer  exercici. Estava fort el rei, havia d’estar-ho, cada dos per tres canviava l’hort de lloc. Igualment, es podia trobar l’arbust de nespra en diversos llocs de la illa amb  l’inútil cartellet de -NO TOCAR.
Ara hi ha poca aigua dolça per regar,  sols queda un riu, el riu que divideix la illa en nord i sud. On s’eixampla li diem el llac.
Al llac, el riu ja es barreja amb l’aigua del mar i  banyar-s’hi és d’allò més agradable.  Una de les qualitats de la illa és que al llac s’hi poden trobar diverses espècies d’animals marins i “la bèstia”. La bèstia, un drac o iguana gegant, semblava un cocodril de lluny, però era totalment inofensiu; per als nadius, era sagrat, era el guardià de les illes i protector o missatger de Ami Oxo, o l’apòstol o una d’aquestes “collonades” de les religions. Aquella gent, els turistes, jo mateix i tots plegats, l’alimentàvem tirant-li nespres que feia desaparèixer amb un ràpid —slurps.  Realment era impressionant l’agilitat que tenia dintre l’aigua i la paciència que tenia a la sorra, a la platgeta del llac, prenent el sol, amb els banyistes, naturista ell. Jo, desnaturalitzat amb “xaleco” i banyador, sovint també anava allà a la platgeta a jeure o a pescar amb javelina amb el rei.  Una d’aquelles tardes, el rei, em va explicar:
—Quan vaig arribar a Illa David, tot això era un volcà verd! Semblava que ningú no l’hagués  trepitjat mai encara! No hi havia ni un pam sense màgia. Hi havia tres rius que anaven a parar al llac i dividien la illa en quatre.  La primera vegada que vaig veure a la bèstia, vaig caure de cul, vaig recular de cul cagat de por i al descobrir que no corre massa, vaig aixecar-me i allunyar-me salvant la distància. Però la bèstia em va seguir tota l’estona, fins que vaig atrevir-me a tocar-lo; crec que feia temps que es trobava molt sol.
—Potser va arribar aquí fa temps pels bancs de sorra i va quedar atrapat.
  —Sí, però no fins aquí, sinó fins a la Illa dels Animals, mai han arribat fins aquí els bancs de sorra. En Tor em va explicar que van ser els seus avantpassats els que van trobar a la bèstia moribunda al costat de la cara de pedra, van portar-lo fins aquí al llac quan van descobrir que prefereix l’aigua dolça.
—I quan va ser això? Deu fer molt de temps...
—Abans, molt abans d’un altre gran terratrèmol. Un altre terratrèmol que va inclinar dos graus tota la illa! La part superior del riu principal va quedar tallada per les roques, els altres “rius” van desaparèixer completament amb el terratrèmol. Encara que realment no tot eren rius sinó entrants d’aigua salada. 

Del principi, de quan vam arribar els catalans, sols en van quedar un parell de cases i ni tant sols estaven al mateix lloc. Una d’aquestes cases era precisament el restaurant d’en Pitu, on solia anar a sopar; val a dir que ni en Pauli ni jo vàrem haver de pagar mai, hi teníem compte obert i el rei sempre el va cobrir.  Moltes nits acabàvem a les tantes jugant als escacs, fent una timba a lo gàngster o senzillament  bevent i sentint o explicant històries.




També val a dir que l’única vegada que vam pagar el menú, va ser el dia de la re-inauguració del restaurant de la Mar(aquest sí que el vam haver de reconstruir sencer). Ho recordo perquè vàrem pagar en pessetes per fer la gracieta.
El local de la Mar, "Can Marimon", era més selecte, ideal per dinar i fer la sobretaula a fora perquè tenia un gros toldo blau amb llargues taules amb estovalles. Dintre, tres parets de finestra, decoracions penjant de les dues columnes del mig i ventiladors al sostre. Redera la barra, sempre estava tot net i ordenat i els ajudants eren molt servicials. Era un bon lloc per estar tranquil. Normalment, amb el cigaló, allargàvem bastant la sobretaula. Allà al cul del mon, em semblava estar vivint dintre d’una “al·lucinada”  de JRR Tolkien, amb  els hobbits i d’altres personatges tan estranys com el lloc, però en una illeta del tresor i sota el volcà, així que molts cops, em quedava allà en una taula llegint o escrivint com un Júlio Cortázar Qualsevol. A la illa hi passaven coses molt estranyes, com de contes. Allà, Edgar Allan Poe hauria multiplicat per quinze la seva producció literària. La Mar sempre em deia:
—Què? Escrivint els viatges de “Güilivert” com el “Jonatan Rosbif”?
 Normalment estàvem allà, a la barra o a les taules, bevent i xerrant, però de tant en tant, si hi havia un tal “Malo” amb la guitarra elèctrica, ràpidament es muntava una Jam session. Al capità de l’helicópter, no li costava gens treure la seva harmònica i la Ramala i la Mar, de seguida ballaven qualsevol cosa. En un tres i no res la cosa s’animava. En Pauli era un geni fent invents electrònics i sonors amb el teclat de l’ordinador i l’ampli. Jo m’atrevia amb la thinwistle (petita flauta irlandesa de 6 forats) o feia palmes. El rei era el que tocava  el piano habitualment, però el governador hi feia “virgueries”.  A en Pitu, li encantaven aquelles vetllades; es quedava més atent als músics que als clients, això que érem els mateixos. Sovint, agafava la seva guitarra espanyola i  des de darrere la barra, tocava fluixet sense que se’l sentís fins ensopegar amb la nota. En Tor i/o en Torin, també  li “fotien” molta canya amb els timbals, si no estaven enfeinats; eren incapaços de deixar res a mitges o no arreglar alguna cosa que caigués o calgués. Havien vist desaparèixer la primera total urbanització de la illa per culpa de Ami Oxo, com ells l’anomenaven i creien que l’home de pedra estava enfadat. En Tor gemegava unes cançons ben estranyes i el mantra al sentir-se culpable per haver foradat el volcà. Quan es posava d’aquella manera, jo no sabia què dir-li.

           
Una vegada, desprès de dinar a les taules llargues de fora sota el gros toldo blau, amb un “puret” a la boca, vaig comentar com de passada,  que estava molt orgullós de mi mateix per la feina que estàvem fent allà; però el meu capatàs Tor em va respondre:
Pau, la pau que buscar lluny de teva casa, trobar a costat teu quan mirar dintre teu. No ser teva culpa no saber volar en joc de pal i pilotes, ha, ha ha. Com fer per volar?
Em vaig quedar glaçat perquè ja sabia a què s’estava referint en Tor, però qui li havia parlat d’aquell maleït partit d’hoquei patins? M’estava “vacil·lant”? Em vaig emprenyar molt i no li vaig respondre.
Hauria sigut en Pauli? La Mar? En Pitu? Qui li ho havia explicat? Creia que eren els meus amics. No era possible, allò no em feia cap gràcia. Realment em volia fer creure que tenia poders per endevinar el meu passat o el meu futur? Per allà no hi passava jo. Sí que havia suspès algunes assignatures cada any però finalment era arquitecte de debò i no m’agradava que em prenguessin per imbècil. La Mar no podia haver-li dit, no sabia que jo havia jugat a hoquei. Ens havíem conegut l’estiu després d’aquella temporada fatídica. Bé, jo ni tant sols la vaig acabar la temporada, ni tant sols vaig poder acabar el partit. Tothom deia que havia sigut un accident, ho va veure tothom que anàvem massa forts tots dos equips, ells també... Jo jugava per plaer però aquell cos inconscient a la “camilla” mentre el ficaven a l’ambulància era més important que guanyar o perdre. De nom ..... es deia. No vaig saber mai el cognom. Ni quan em van dir que havia trucat el delegat de l’altre equip, per dir-nos que estava en coma, ni quan va morir. No em van avisar per l’enterrament, hauria sigut un cop massa fort per la família que jo hi anés; jo no hauria pogut, no vaig poder. Estava enfonsat. Cada nit somniava amb aquella bola volant com una bala de canó, amb sang. De vegades encara em desperto per les nits intentant esquivar-la. Somnio amb un jugador  que “dribla” amb la pilota enganxada al pal; quan em mira, és una calavera trencada per un cop de pilota i tira cap a mi.   Mai més vaig voler saber res de l’hoquei.  En Pauli va acabar la temporada però a l’any següent ja no va seguir, deia que estava fart de preparar la bossa de porter amb els patins, la roba, el stick, la cuquillera, la careta, les guardes, les colzeres, genolleres i oblidar-se el  sabó o la tovallola tres cops per setmana; però segur que ho va fer per mi, a ell li encantava. I a mi, potser.  En Pitu tampoc ho sabia, era de la colla de la Mar i jo mai en parlava, mai li ho havia explicat. Potser havia sigut en Pauli que havia parlat amb en Tor o li havia explicat a la Mar o a en Pitu alguna vegada i algú d’ells a en Tor. De totes maneres havia de parlar primer amb el meu germà Pauli.
            En Pauli em va dir que no ho havia explicat a ningú, ni a en Tor ni a la Mar ni a en Pitu. Almenys no recordava haver-ho fet. El meu germà i jo, tot i ser bessons, no érem carn i ungla però no teníem secrets l’un per l’altre i gairebé sempre ens ho explicàvem tot. Jo mai havia dubtat de la seva paraula i sí que era el meu millor amic. Podia ser que no se’n recordés. Vaig parlar amb en Pitu.
            Allò va ser un shock encara més gran, ni tant sols vaig dubtar de la seva paraula. En Pitu era incapaç de dir-me una cosa així per enredar-me. En Pitu sorprès, em va mirar per sobre les seves ulleres de pasta i em va dir que no sabia que jo hagués jugat mai a l’hoquei, però sí sabia que la Mar tenia un germà que havia mort jugant a hoquei patins!  Allò em superava. Allò no m’estava passant. Podia ser  que fossin la mateixa persona? Podia ser que jo hagués matat el germà de la Mar i que jo no ho sabés? Podia ser que ella no ho sabés? Ho sabia ella? M’havia estat enredant tot aquell temps? Havia de preguntar-li? Estava ella d’acord amb en Tor? Podia ser tan malvada?
Jo havia sortit un estiu amb la Mar i havíem sigut nuviets; després de tant de temps ens coneixíem força bé. Podia ser que a ella no li agradés parlar del seu germà mort. És normal, a mi tampoc m’agradava parlar de l’hoquei i no ho feia mai. Jo m’estimava massa la Mar com per comprometre’m formalment i això havia quedat clar entre tots dos feia segles. Ella tampoc ho volia, sempre  deia que era massa jove i volia conèixer gent.
 
 
Jo estava fet un embolic. I si ella s’havia sentit rebutjada i jo no me’n havia adonat? Com és que en Tor ho sabia? Realment sabia alguna cosa en Tor? Havia de tornar a parlar amb en Tor, però què li diria?  I si m’estava enredant? I si volien fer-me tornar boig? Ho estaven aconseguint. I si tot era una casualitat estúpida? I si jo havia interpretat malament les paraules d’en Tor? No, no podia ser; en Tor m’havia dit que jo no sabia jugar al joc del pal, era l’hoquei segur. Ell havia dit volant, però per mi patinar era volar, sempre ho havia sentit així.
Vaig fer prometre a en Pauli i en Pitu que no m’estaven enredant i que no li dirien res a la Mar fins que esbrinés què passava. Em van jurar “per lo més sagrat” que no ho farien. El pla era esperar uns dies per veure què més em tenia preparat el destí. Però no passava res. Em sentia deprimit; per mi era un estat, un sentiment, al que havia estat habituat i en coneixia els símptomes, no tenia ganes de fer res. Però la feina havia de continuar.
En David Engelung realment actuava com si fos un rei, ja que em volia fer construir un castell a la vora nord del llac. Ell mateix va acompanyar-me il·lusionat a visitar canteres per escollir el tipus i color de la pedra. Els plànols del futur castell ja indicaven que no era cap fantasia arquitectònica però, un castell és un castell. Fins i tot es va arribar a aixecar la muralla, una murallota  exageradament gran i gruixuda. En Pauli ja li ho havia fet veure amb el 3D Studio(un programa d’ordinador) i jo amb la maqueta de fusta, semblava una “mole” sense cap art, era quadradot, sense corbes, sense perspectiva, sense bellesa, sense màgia.
 
 
  Jo estava “fotut” i se’m deuria notar perquè no era capaç de parlar amb la Mar. No havia esbrinat res de res i vaig decidir parlar amb en Tor.
—Volem amb patins. Bé, no volem, son com unes botes amb rodes que...
Em va dir que ja sabia el que eren uns patins, solament  m’havia dit el que havia vist als meus ulls i afegí —parlar amb qui haver de parlar, no ser amb mi sembla.

 
          Havia de parlar amb la Mar. Havia de preguntar-li si jo havia matat al seu germà amb una pilota d’hoquei. Però la Mar no era la mateixa d’abans, no apareixia pel restaurant, s’amagava de tothom i no volia parlar amb ningú. Alguna cosa li passava, potser el seu maquiavèlic pla no li havia funcionat. Potser no tenia res a veure amb mi i estava malalta. Potser...
 
 
Vaig decidir que era un bon moment per agafar-me uns dies lliures i rumiar. Li ho vaig comentar al rei i ell mateix em va proposar que passés 4 ò 5 dies a la Illa dels Animals, tal com ell havia fet durant 4 mesos. Jo més aviat havia pensat en qualsevol altra cosa però l’idea no em va desagradar. Des del gran terratrèmol no hi quedava gairebé res i no em costaria ni un “duro”. Al comentar-li a en Tor els meus plans, se li va il·luminar la cara.
Ami Oxo aconsellar bé. Tu recordar que després de cinc dies ser Unami  Ami Oxo ansu  (Era la celebració del ritual d’adoració a l’efígie de l’home de pedra).
En Tor potser creia que m’havia “convertit”. Vaig indicar-li el més important de la feina i vam quedar que ell mateix vindria a buscar-me en 5 dies o si hi havia quelcom urgent. També vaig preguntar al capità si podia acostar-m’hi amb l’helicòpter però em va convèncer de que si volia fer-ho bé, hauria d’anar-hi tot sol en barca de rems. Vaig pensar que tenia raó, seria un bon començament.
En Pauli em deia que li agradaria acompanyar-me.
—Pauli no t’ho prenguis malament, però això ho haig de fer tot sol.
—No ho entenc però si així ho vols... Deixa’m que t’ajudi a preparar la bossa, doncs.
—La bossa? Però si no m’enduré res de res!
—Estàs ben sonat, ho sabies? Emportat la faca d’en Pitu almenys i quan estiguis allà prepara una bona pila de troncs per fer una foguera; si necessites ajut la veurem des d’aquí.
—D’acord, però no vull passar pel restaurant, li demanes tu i m’acomiades? T’ho agrairia.
—Perquè?... Bé. Ok.
 
Aquella nit no vaig anar a sopar a can Pitu per no haver de donar explicacions a tothom de perquè feia aquella bogeria. A més, volia sortir ben de matí; en la meva imaginació, creia que el rei encara tenia el tresor enterrat i potser estava a la Illa dels Animals; o potser podria trovar un altre tresor, qui sap.

            Jo creia que m’havia llevat abans que tothom per començar el meu petit viatge sense maletes, però en Torin com sempre, estava rentant-se els seus muscles més d’hora que ningú a platja secreta. Alt, fort i tatuat com el seu pare, era capaç(ho feia sovint) d’anar i/o tornar fins a la Illa dels Animals amb la taula. En Torin era un dels millors surfistes que mai vaig veure, portava els cabells molt llargs i recollits segons el costum de la seva ètnia, era molt seu i una miqueta esquerp.
—El meu pare m’ha dit que pensa passar-se cinc dies tot sol a la Illa dels Animals.
—Es cert, desitja’m sort noi.
—No la necessita patró, però sort. Vagi cap allà, les corrents el portaran a la Illa dels Animals.
—Fins aviat.
 
En Torin tenia raó, les corrents em van dirigir directament al meu destí, no vaig tardar més del que m’havia imaginat.    Un cop allà ja tenia gana i vaig menjar uns quants nespres. Tenia cinc dies per davant i cap pressa per fer res, vaig adormir-me cansadet sota una palmera. El sol es mou i l’ombra també, el primer dia ja em vaig cremar.
 
 
 
  Al segon dia vaig caure d’una palmera i em vaig fer un nyanyo com una banya. Va ploure, se’m va mullar tota la roba i em vaig refredar.
El tercer dia em vaig clavar un eriçó a la planta del peu i també em va picar una medusa puta. Em vaig recordar del dia que no vàrem fer submarinisme amb en Pitu, per culpa de les meduses, la Ramala em va rentar fora de la banyera.
  Aquells dies sol, a la Illa dels Animals, no vaig pescar re de re. No tenia tabac ni foc. Tenia febre, tenia gana i únicament menjava nespres. Encara quedaven dos dies i anava totalment drogat. Vaig plantar-me davant de Ami Oxo tot demanant consell. Aquella carota gegant semblava que mirés rera meu i em va semblar entendre el seu missatge: Ami Oxo em va dir que seies més còmodament.
 
 

—Aquesta mata de nespres et tindrà cura...
 
 
Em vaig col·locar tan còmodament com vaig poder.
Mai m’havia sentit tan malament i tan bé.
Cada cop millor.
Aquella pedra em donava ombra.
I l’arbust m’alimentava.
Havia trobat el meu lloc.
Com una planta més.
I anava passant l’estona. El temps.
Els segons, els minuts, les hores...
I els núvols em saludaven al passar.
I creixia la gespa al meu voltant.
I passaven els dies, setmanes, mesos...
La planta i jo érem un.
I jo també treia arrels.
Jo també era planta, natura.
I el mar m’envoltava.
I passaven els anys, els segles...
Jo també era natura, fòssil, pedra.
Pedra captiva del mar.
I veia a tothom passar.
Jo no em movia com els altres homes.
Ja venien ells cap a mi.
I encenien focs en el meu nom.
Ballaven i em recitaven.
En Tro i en Torin em parlaven.
Em respectaven i m’adoraven.
Jo havia de tenir-ne cura.

Després de la cerimònia em vaig deixar portar a Illa David. Em vaig adonar que la pedra es podia moure; a través de la mar.
  En tornar i després d’unes quantes hores descollonant-se de riure del meu “globus”, el meu bessó Pauli em va dir que la Mar havia marxat a corre-cuita. La seva mare estava molt malalta de càncer i havia d’agafar l’avió per estar amb ella. Naturalment, no es va acomiadar de mi.
 
Aquella nit vaig tenir un somni molt estrany, la Mar volava en castell, estava en un castell i el castell volava pels aires. Em vaig despertar lleugerament alliberat i vaig anar a trobar el rei. No sé com, però molt fàcilment, el vaig convèncer de que s’havia de refer el castell.
El castell el canviaríem de lloc. Pedra a pedra el  traslladàrem de la vora nord del llac fins al quadrant sud-est. També a la vora del riu, al costat del bosc i fent-lo més petit per poder excavar també el fossar. Va ser més complicat i feixuc del previst  però allò anava prenent forma.
 

Jo encara em sentia tens, dur, de pedra, inaccessible i amb una cuirassa (de mal rotllo), però una persona em va ajudar. Sense voler-ho expressament, a les tardes em trobava parlant amb una dona, la iaia Fefa.   La iaia, amb una fortuna immensa, es deia Margareta Rouge i era de Suïssa, crec. Va arribar a Illa David abans que nosaltres i va ajudar econòmicament al rei a reconstruir la illa. A primer cop d'ull semblava una iaia com totes, però en realitat no era vella, sinó albina, completament albina i enganyava, semblava molt més gran. Els nadius deien que estava poseïda per l'esprit d'una àvia del rei i més que amb respecte la tractaven amb por. Ella mateixa s'encarregava d'espantar-los fent crits com una garça i els nens creien que es menjava crua la gent. Res més lluny de la realitat però la seva història sí que era crua. Les seves pròpies nenes havien mort i el seu marit suïcidat. Va acabar desquiciant-se.  Les nenes eren siameses, estaven enganxades per les cames. De fet eren dos nenes i tres cames. Sexualment, el psicòleg que tractava les siameses havia abusat d’elles.  Ella no ho va superar mai i les nenes tampoc. La més forta, com si diguéssim, va matar l’altra amb un ganivet de cuina gegant per poder tallar-la i separar-se, però també va morir, dessagnada.  Això li va costar molt, moltíssim a la Iaia d’explicar-ho. Normalment deia que havien mort en l’operació quirúrgica a l’hospital.    Les males llengües deien que va matar al psicòleg i va haver de fugir. Que es va fer d’una secta de els fills de la llum universal o el no sé què del bramandri o bramaputri o quelcom així i anava tota de blanc, descalça, amb la cara bruta i els cabells despentinats.

            --pobreta.
  A la illa entre tanta bogeria va trobar la pau que necessitava. A ella li encantava la idea del castell. Em deia que a les seves nenes, sempre els hi explicava contes de prínceps que rescataven princeses  en castells a dalt d’una muntanya molt alta, sobre els   núvols...
Poc a poc vaig anar obrint espais al castell fent les finestres més grans, la muralla més baixa, ampliant les terrasses, deixant els contraforts oberts, encarregant els balcons de forja i estilitzant les torretes fent-les fines i punxegudes. El rei va plantar-hi una bandera (similar a la malaia però sense l’estel) com nou estendard de Illa David. Jo anava canviant els plànols i m’alliberava de pes parlant amb aquella dona albina. Cabells llargs i blancs, cara blanca, vestit blanc! A totes les fotos amb “flash”, semblava un fantasma.
 



A MI 16




ILLA DAVID







Illa "X"?

No fa gaire, al Febrer de 2010, després de tants anys, Illa David va desaparèixer també. Ja estava molt malmesa i naturalment no hi vivia ningú des de feia un parell d'anys o més. únicament s'havia "utilitzat" per fer alguna d'aquestes partides de Paint-Ball o quelcom semblant. Realment cada cop estava pitjor i no és d'extranyar que finalment desaparegués, el que sí que és realment increíble és que Illa Q es conservi gairebé igual que sempre (després de l'última urbanització total) amb totes les cases intactes excepte el far, el Castell i la gàbia de girafes que està una mica malmesa i només hi resta una girafa. Però el més sorprenent de tot és que Illa Q estigui així a uns dos! kilòmetres del seu lloc original. Bestial. Igualment, si m'ho demanessin podria tornar a ubicar el far i fins i tot reconstruir matuserament el Castell. Sense cap problema, perquè pocs mesos després de la desaparició de iIla David, li va sortir una bessona; era, és girebé igual a la desapareguda però molt més fràgil encara i només va durar habitada una setmana. Les cases eren simples cabanes de fusta molt , molt fràgils, moltíssim. Només un parell d'edificacions més resistents van durar uns dos mesos més. Així i tot, la illa encara existeix i conserva la similitud amb Illa David per les mesures d'ampla i llarg i curiosament també pel traçat dels carrers i el riu que igualment també travessa tota la illa de manera que inevitablement recorda Illa David més des de l'aire que arran de terra. Aquesta altra(nova illa) no té nom encara pero sospito i m'gradaria que els indígenes de la zona i ex habitants de Illa David tinguessin en consideració a l'hora de cercar un nom a la més important de les illes de Ami16 fins ara. Temps al temps; aquestes coses surten soles. Encara que des de el govern es vulgui anomenar illa "x" o número tal, per mi el que val és com l'anomena la gent de l'entorn. Intentaré anar informant.

In Memóriam


En memòria de Salví Duran, Arquitecte de Illa David.
Salví Duran 1969 Hostalric - 2003 Illa David.

En memòria de David Engelung Custero, rei de Illa David.
David Engelung Custero 1955 N.Y. - 2002 Illa David.

Dedicat a David Engelung Custero, King of David Island, que el mar se l’endugué.
A la Mary, la ex que el mar se l’endugué.
Al capità Enri Burns.
A la Alice Caroline, que el mar se l’endugué.
Al meu germà Pauli, el millor i a la Kylie.
A la Mar Marimon, la millor del món.
A en Pitu, el meu amic i a Margareta Rouge, Fefa.
A la Ramala, la gran.
A Raül, Rajà punyah tiap-tiap pulau.
Al Comandant Daijiroh Katoh for President.
A en Tor, Rajà punyah tiap-tiap pulau.
A en Torin, Rajà punyah tiap-tiap pulau i a la Maria Cecília.
A “el malo” i a en Cuco.
També a Javier Pedro, Maroussia, Lisa i Feli Relibin.