PRÒLEG

A qui vull enganyar? S.D. em va explicar la història quan ens vam conèixer i em va apassionar. Aquest mecanoscrit està extret del seu diari utilitzant el nom real de gairebé totes les persones que hi surten menys el d’ell. Per una raó molt senzilla, què l’escriptor original, S.D., preferia mantenir-se en l’anonimat.

Basat en una història real, “Illa David diari de bord", narra les peripècies dels habitants d’una petita illa volcànica prop de la costa de Malaisia. Vaig enviar-li l’esborrany un cop acabat i he de confessar que no li va agradar; deia que m’havia passat un pèl i preferia que canviés els noms de les persones. En realitat, la seva apreciació no em va plaure però m’ho vaig prendre pel costat positiu: HO VAIG TORNAR A ESCRIURE TOT. Fins i tot aquesta introducció.

AL CUL DEL MON

El meu germà Paulí, la Mar Marimon, en Pitu Galofré i jo, fèiem sempre junts les vacances d’Agost. A cada any li tocava a un decidir on anar però aquell estiu teníem un desig comú: volíem anar "al cul del món".
I ho vàrem aconseguir...
S.D.

C3


3

Capítol tercer:

 El trenet sobrava.

 

            El rei no va tardar gens a fer-me edificar cases a la vora del llac, al bell mig de Illa David. En aquella època, venia molta gent a demanar-li feina i sempre se li acudia alguna coseta per manar: cavar, construir, pintar, polir, plantar, regar, tallar, tenir cura, vigilar, rentar, netejar, endreçar, assecar, portar, transportar, endur, tornar, cremar, apagar, fer encàrrecs.... Semblava preocupar-se més de manar a la gent que del què manava. A part de les  quatre-centes mil coses que deuria tenir al cap, ell i el capità es muntaven unes farres  impressionants.
          El capità, alguns dels peons i empleats del rei també s’hi havien instal·lat. Definitivament, nosaltres quatre, els catalans, també. La Ramala amb les seves corbes ens va demanar feina a tots, de secretària, de cambrera o el que fos i va fer de tot. Semblava molt convençuda  de quedar-se a la illa fos com fos.
Yo no vuelvo a mi paí ni looooca.
Bueno leches, yo no te he dicho que te vayas a tu país, pero no ves que haces nosa con el niño aquí en medio de la obra! Cada ves, cada vez que tienen que pasar los paletas han de dar la vuelta! Claro! Como piensan que eres la novia del arquitecto no te disen nada. Coño! Si hasta me hases, haces hablar con la  “s”.
—Pues claro! I que pasa? Que no lo soy? Es que no lo soy? Mestás disiendo que no soy tu novia? Mira españolito, tu lo que ere , tu lo que ere e, e, e...
            Yo no he dicho eso. Toma, ves al restaurante i compra unas cocacolas, al menos asin hases algo de profit.
A no, eso sí que no. Yo a mi la cocaloca no, yo prefiero una Pepsi. Quieres Pepsi tu también?.
Sí,  digo, no! Pepsi no, bueno mesigual trae lo que quieras pero no me atabalis más ahora que tengo feina.

            Estàvem al cul del món crèient que fèiem quelcom important i treballàvem de valent. Havíem fet els dos restaurants, adecentat l’heliport(ben petitet, ben “mono”, ben arregladet), una planta dessaladora-depuradora d’aigua que funcionava dia sí dia no, una petita central elèctrica amb generadors de gasoil(en aquella època feia bastant de soroll), una caserna de bombers (normalment deserta, tot s’ha de dir) i una espècie de petita ermita(encara més deserta). Hi volíem tenir de tot i poc a poc, anàvem canviant les tendes gegants per casetes.

No sempre era tan fàcil; de vegades havia de fer  sonar la sirena dels paletes de presa i corrents per que deixesin de treballar. Degut a les freqüents tempestes, la gent s’havia de tancar a les cases i fer interminables partides; o a Can Pitu que tenia jocs d’escacs per qui ho necessités. El que portava el local, en Pitu naturalment, tenia ”l’oïda musical” poc desenvolupada i sempre ens feia escoltar les mateixes cançons. Al principi, era a l’únic lloc de la illa on es podia escoltar música; el meu Pitu, era l’únic que s’havia emportat 4 k-7s pel viatge. El restaurant era el nostre Pub i gairebé cada nit ens trobàvem allà els de sempre xerrant i bevent cervesa; vaig acabar fins al capdamunt d’escoltar els Dairestrits, Eisidisi, Saimon and Garfunkel gou to Joliwud i la banda sonora de Jesucristo Superstar, —és molt bona  —deia en Pitu. (Sí, y una polla como una olla. No com per escoltar-la quatre-centes mil vegades.)  És que en Pitu a Can Pitu manava; a la barra era un déu i si ell deia que els spaghetti estaven al seu punt ho estaven i punt. Fora el bar era diferent, era una mica “autista” amb els seus walkmans incrustats a les orelles de sentir les mateixes cançons. No volia saber res de dones, per exemple, però t’explicava sense cap problema que havia tingut una nuvieta. Que un dia a casa d’ella, enmig d’una discussió per no portar el pijama, ella el va fer fora l’escala despullat. Amb tanta mala sort que els veïns el van prendre per un pervertit i el van atonyinar de valent. Li van trencar les ullerotes, les dents i una dona li va arrencar els pocs cabells que tenia fent-li aquella cicatriu característica amb forma de guardiola. Va acabar a comissaria i va ser la riota del barri.


La Ramala, una dona extraordinària, tenia un fort caràcter i provenia del Carib. Havia fugit del seu país perseguida per mals records, però permeteu-me que no expliqui aquí les seves privades raons. Mai la trairia en aquest sentit (En realitat en desconec les raons. No sé, potser havia sigut.... puta?). La Ramala estava emprenyada tot el dia i sovint m’encolomava el fill dient que ella sola no podia encarregar-se de la criatura. Jo tenia molt clar que no era fill meu —no fotem! —Si jo algun dia tingués un fill propi, li posaria un nom més atractiu, com Elvis, Bruce, Leroy o Hòmer. Igualment, entre tots vàrem ajudar a la Ramala a fer créixer a aquell nen. Aquell nen s’anomenava Raül, autèntic protagonista d’aquesta història.
  Aquell no fill meu era espavilat de mena. Mai se li sentia un gemec rondinaire. No era mandrós ni poruc i tampoc se l’havia de renyar. El seu port, el moc etern i el penjoll protector que li havia col·locat la seva mare al néixer, li donaven un posat especial, no passava desapercebut i era encantador.         En canvi, la convivència amb la Ramala no era gens fàcil i com que ella volia mantenir el seu espai i jo el meu, mai vàrem viure plegats. Recordo un dia per exemple, que jo estava a ca la Ramala i després de sopar, quan el nen ja dormia, vaig voler encendre un cigarret.
No fumes aquí.
—Que està plovent, “tia”!
Allò es va convertir en una discussió sense solta i van començar a sortir els draps bruts. Jo inflexible, sense cap vacil·lació, em vaig dirigir cap a la porta visiblement enfadat i sabent que no donava el temps necessari perquè ella reacciones; però ho tenia tot controlat. De fet, la Ramala creia que era una d’aquelles discussions/joc habituals i no estava ni molt menys convençuda de les seves pròpies contundents afirmacions. Al tancar la porta rera meu, que per cert no tancava del tot, jo ja no sabia si havia fet bé. Era un farol innecessari, únicament forçat per les ganes de fumar. Jo pensava que ella es deuria haver quedat amb un pam de nas, però instintivament, em vaig adonar que m’havia deixat la caixa de llumins a una de les quatre-centes butxaques del meu imprescindible “xaleco” d’arquitecte a dins la casa. No vaig haver de pensar gaire més per adonar-me que l’havia “cagat”. Estava plovent, feia rasca i era poc probable que passés ningú per allà amb foc salvador. Abans de saber quina excusa diria per tornar amb la cua entre les potes, ella va obrir la porta i va venir corrent a buscar-me per donar-me petons i apressar-me ben fort contra el seu cos.
Lo siento mucho, soy una tonta, perdoname.
Vaig tornar dins la casa per fumar-me el cigarret a la finestra. Mentre anava traient fum i fent ganyotes al vidre, vaig veure reflexada a la Ramala mirant-se i provant l’interruptor espatllat, com qui no vol la cosa, com per casualitat.
            Altres vegades, el conflicte es deixava allargar per part dels dos; deixant que el temps o la feina solucionessin les indirectes enteses. Podien passar setmanes sense que la Ramala pensés que el sexe es quelcom important per un home. Ella podia passar-se hores ballant amb tothom i excitant a tota la illa i després dir-me —hoy no —o pitjor encara —hoy  tampoco.


El rei, amb la seva majèstica perilla i el barret blau, s’havia enamorat de la voluptuosa Ramala de cop i volta o quelcom per l’estil, perquè sempre que apareixia ella, s’amagava. Fugia rere un arbre, marxava corrents o feia ximpleries d’aquesta mena i el petit Raül es pixava de riure. Aquesta anècdota serví perquè ella es decidís a fer-me cas i deixés de banda les banalitats. I el rei es va adonar ell solet que hi havia alguna cosa entre nosaltres, perquè va deixar de fer bestieses en presència de la Ramala. Ho van fer precisament, gràcies al nen, que un dia reunits tots quatre digué referint-se a mi—es tu marida.
            Aquesta anècdota no passa d’anècdota,  però des de llavors el rei li va agafar molta estima al fill de la Ramala i també li feia de pare com jo. S’enduia a aquell nen a tot arreu.


  El llarg "pont-camí" entre bancs de sorra i corall s’allargà més encara arribant fins a Illa David, amb peatge final i tot. Entrar a la illa costava  l’equivalent a 15$. Després de fer tants quilòmetres travessant el pont i sense poder donar la volta, tothom pagava. Al construir-hi el primer hotel, la illa es va “hiperpoblar” turísticament. Allò va afectar urbanísticament toooota la illa i fins i tot els aiguamolls del litoral continental.  Cada cop hi havia més cases, cotxes, caos i camions. En realitat, el pont-camí, l’havia fet construir la companyia ferroviària del govern perquè deien que aquella zona era molt rica en coure (encara ho dubto) i s’havia d’explotar la mina. El rei va fer tot el que va poder per evitar-ho entrevistant-se fins i tot amb un ministre, però no va servir de res.
            El petit trenet de càrrega de la mina, creuava tot el pont-camí de ferro des del continent i la via partia la illa en est i oest. Allà la van “cagar”. Van destrossar l’encant de la illa. El trenet sobrava.
MECATXIS LA MAR SALADA...

            La mina va començar a funcionar abans de que tots els permisos fossin legals i pujar al tren era molt, massa perillós; feia “cosa”. Els miners no estaven tan ben pagats com els obrers o els empleats del rei i varen haver disputes.  La gran quantitat de gent, les edificacions i tot plegat, van fer que la gent que treballava  a la illa comencés a tornar-se més esquerpa. Els enfrontaments entre cristians i musulmans eren més que evidents, sobretot abans de construir-hi la mesquita. Van haver-hi força aldarulls irracionals, fins i tot violents.  Alguns indesitjables haurien cregut trobar en la illa, el lloc idoni per les seves malifetes; potser atrets per la llegenda del tresor.


Estàvem preocupats per les bronques que es muntaven al restaurant de la Mar, patíem per ella. Un cop va haver-hi una baralla amb cadires i cendrers pels aires com en un western dels bons. Una ampolla voladora va col·lisionar amb el ventilador del sostre, explotant en mil trossets just sobre els rínxols de la Mar. La Mar es va posar histèrica i va ajudar al bigotut capità pèl roig a fotre fora a tothom a cops de puny, empentes i paraules gruixudes. Illa David realment no era un lloc tranquil per passar-hi les vacances. Des de l’incident del restaurant, Can Marimon ja no va obrir a les nits entre setmana, però la Mar no estava espantada, simplement va apujar els preus. 
            Va ser llavors quan va arribar el regent impost pel govern malai. El regent, a Malàisia, és una mena de delegat del govern, un governador. També era un malalt dels escacs i un gran pianista. Era un jove comandant de l’exercit  anomenat Daijiroh Katoh, molt jove, molt sec i no parlava més del necessari (menys quan anava begut). El comandant, amb les seves ulleretes rodones i el seu llarg serrell, semblava japonès i curiosament, l’explotació de la mina l’havien adjudicada a una empresa japonesa. Però ell deia que l’havien obligat a venir, que si fos per ell, s’hauria quedat tocant el piano.
Hi havia dos bàndols, el de la illa i el dels miners nouvinguts. El rei era el manaire del bàndol de la illa i el jove governador mig japonès, la màxima autoritat del govern. El terreny de la illa era del rei però no tot, les lleis malaies no permetien tancar l’accés a les costes i un imprecís quinze per cent havia de pertànyer a l’estat. I per acabar-ho de complicar, una minoria ètnica reclamava el tresor i la sobirania de la illa. La dificultat més gran, consistia en la  companyia minera que volia fer forats per tot arreu, en realitat, era una petrolera molt poderosa que esperava el final de l’època de pluges per començar a perforar de debò. Però ja estaven destrossant bona part de la costa.

  Es tenien ganes i rei i regent es van reptar mútuament als escacs. Si guanyava el rei es tancava la mina definitivament i acabava aquell malson. Si perdia, perdia la illa.  Influenciats per la passió del rei, els escacs ja eren el joc predilecte de la majoria dels habitants de la illa i la partida la vàrem seguir amb molt d’interès però va durar ben poc, quinze minuts. El governador, que no portava les seves ulleretes rodones, va fer una espifiada incomprensible i va guanyar el rei;  ràpidament desfaríem les vies. Des de llavors, les disputes es van solucionar  davant del taulell d’escacs.



            Illa David, en aquella època, era més gran perquè estava vorejada pel con volcànic d’entre 4 i 10 metres d’alçada. Però, tothom es va adonar que aquesta petita serralada rectangular i circular, s’enfonsava. Desapareixia ràpidament amb l’ajut del vent, tempestes d’onades espectaculars i petits terratrèmols; els atacs dels miners havien sigut decisius. Illa David era de cotó fluix, era tova, estava ferida. La illa va semblar voler recuperar-se amb una erupció volcànica. Després d’un fort terratrèmol, un petit però espectacular foc de pedra, va sorgir d’enmig de la carretera parint una muntanyeta. Afortunadament, no li va passar res a ningú tret de l’ensurt i l’escopinada del castell de focs va ser realment preciós.



Illa David era relativament nova, tot i que mai vàrem fer cap estudi ni res semblant per saber la data exacte de quan va aparèixer. Els nadius deien que va ser el  1957, l’any de la Independència Malaia, però no sé si creure-m’ho, no pot ser, fa massa poc.
Cada cop que algú tornava a visitar la illa hi trobava canvis absolutament radicals. Però no era pas culpa dels terratrèmols o les tempestes, ni de les erupcions volcàniques que normalment eren lleus, ni coses d’aquesta índole, les causes d’aquests canvis, sinó per l’afany constructor d’aquell “Rei”.

A MI 16




ILLA DAVID







Illa "X"?

No fa gaire, al Febrer de 2010, després de tants anys, Illa David va desaparèixer també. Ja estava molt malmesa i naturalment no hi vivia ningú des de feia un parell d'anys o més. únicament s'havia "utilitzat" per fer alguna d'aquestes partides de Paint-Ball o quelcom semblant. Realment cada cop estava pitjor i no és d'extranyar que finalment desaparegués, el que sí que és realment increíble és que Illa Q es conservi gairebé igual que sempre (després de l'última urbanització total) amb totes les cases intactes excepte el far, el Castell i la gàbia de girafes que està una mica malmesa i només hi resta una girafa. Però el més sorprenent de tot és que Illa Q estigui així a uns dos! kilòmetres del seu lloc original. Bestial. Igualment, si m'ho demanessin podria tornar a ubicar el far i fins i tot reconstruir matuserament el Castell. Sense cap problema, perquè pocs mesos després de la desaparició de iIla David, li va sortir una bessona; era, és girebé igual a la desapareguda però molt més fràgil encara i només va durar habitada una setmana. Les cases eren simples cabanes de fusta molt , molt fràgils, moltíssim. Només un parell d'edificacions més resistents van durar uns dos mesos més. Així i tot, la illa encara existeix i conserva la similitud amb Illa David per les mesures d'ampla i llarg i curiosament també pel traçat dels carrers i el riu que igualment també travessa tota la illa de manera que inevitablement recorda Illa David més des de l'aire que arran de terra. Aquesta altra(nova illa) no té nom encara pero sospito i m'gradaria que els indígenes de la zona i ex habitants de Illa David tinguessin en consideració a l'hora de cercar un nom a la més important de les illes de Ami16 fins ara. Temps al temps; aquestes coses surten soles. Encara que des de el govern es vulgui anomenar illa "x" o número tal, per mi el que val és com l'anomena la gent de l'entorn. Intentaré anar informant.

In Memóriam


En memòria de Salví Duran, Arquitecte de Illa David.
Salví Duran 1969 Hostalric - 2003 Illa David.

En memòria de David Engelung Custero, rei de Illa David.
David Engelung Custero 1955 N.Y. - 2002 Illa David.

Dedicat a David Engelung Custero, King of David Island, que el mar se l’endugué.
A la Mary, la ex que el mar se l’endugué.
Al capità Enri Burns.
A la Alice Caroline, que el mar se l’endugué.
Al meu germà Pauli, el millor i a la Kylie.
A la Mar Marimon, la millor del món.
A en Pitu, el meu amic i a Margareta Rouge, Fefa.
A la Ramala, la gran.
A Raül, Rajà punyah tiap-tiap pulau.
Al Comandant Daijiroh Katoh for President.
A en Tor, Rajà punyah tiap-tiap pulau.
A en Torin, Rajà punyah tiap-tiap pulau i a la Maria Cecília.
A “el malo” i a en Cuco.
També a Javier Pedro, Maroussia, Lisa i Feli Relibin.